Vaig haver
de morir-me per saber si m'estimaven. En vida, mai no vaig ser gaire popular, i
això em va crear un problema que vaig combatre amb molta disciplina i poc èxit.
A casa, si jo no iniciava la conversa, ni els fills ni la dona no sentien la
necessitat de dir-me ase ni bèstia més enllà dels comentaris estrictament
funcionals. A la feina, quan em posava malalt, ningú no em trobava a faltar. Per
això no em van sorprendre les reaccions que va produir la meva mort. La discreta
consternació que va envair el domicili familiar tenia més a veure amb el
trasbals que acompanya situacions d'aquesta mena -sumat a una certa inquietud
econòmica- que no pas amb una pèrdua irreparable. Un cop va quedar clar que
cobrarien l'assegurança, els fills van mostrar-se tan inexpressius com sempre. Només
quan, a la sala de vetlla del tanatori, la petita va acariciar el taüt de mala
qualitat on m'havien enxubat, vaig percebre una punta d'aflicció relacionada,
em va semblar, amb alguns records d'infantesa. Al funeral, la majoria
d'assistents va mirar el rellotge durant el sermó -massa llarg pel meu gust-
del capellà. Ni una sola llàgrima: el silenci de circumstància que acompanyava
la condolença era prou explícit per no interrompre'l amb manifestacions de
dolor que, d'altra banda, haurien estat artificials. Els dies posteriors a
l'enterrament, la meva dona va reaccionar amb serenitat. En una setmana, va
empaquetar, a més del dol, la meva roba en caixes de cartró i les va donar al
rodamón que pidola davant del Kentucky Fried Chicken. Dues setmanes més tard,
es va tallar els cabells, es va pintar les ungles dels peus, va deixar de fumar
i va començar a riure més fort i més sovint. En vida, jo havia sentit el rebuig
dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un
error de càlcul, em feien notar d'una manera massa barroera que no comptaven
amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en
la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any
empeny. De vegades, quan l'evidència de l'aïllament m'era difícil de pair,
pujava en cotxe fins al mirador de l'Arrabassada, a fumar i a pensar mentre,
dins dels vehicles
aparcats al
meu voltant, les parelles follaven amb la intensitat pròpia de la joventut o
l'adulteri. L'entusiasme, expressat pels xerrics dels amortidors i els gemecs
esmorteïts pels vidres entelats, em contagiava una força una mica perversa,
d'acord, però força al capdavall. Va ser tornant d'una d'aquestes excursions que
vaig morir. No puc dir que fos un accident. Conduïa amb la prudència habitual,
admirant la bellesa de la ciutat estesa als peus de la muntanya, escoltant el
butlletí informatiu pels altaveus de l'autoràdio. Als últims metres d'un revolt
vaig sentir la necessitat d'abandonar, així, en el sentit més ampli del verb
«abandonar». No és cap suïcidi, vaig pensar, més aviat un atac
d'irresponsabilitat. Primer no vaig respectar el senyal de limitació de
velocitat. Tot seguit, un stop pintat damunt l'asfalt (amb la primera lletra
tan gastada que vaig llegir-hi top ). Finalment, un semàfor vermell. Pocs
metres abans d'arribar a la ronda, vaig veure una parella de vells que creuava el
carrer. Per esquivar-los, vaig accelerar i, amb una maniobra brusca, vaig
canviar de carril. No vaig frenar. El cotxe va topar contra la tanca de
protecció, la va trencar, va volar tres o quatre metres i, de morro, es va
estimbar al carril dret de la via ràpida. No va provocar -miracle- cap
col·lisió. Vaig trigar disset minuts a morir, durant els quals em va sorprendre
que, malgrat la violència de la trompada, la ràdio continués funcionant. «Fins
aquí les notícies», vaig sentir que deia una veu femenina acompanyada per un
indicatiu grandiloqüent. La mort no va ser ni dolça ni amarga. Més complicada que
no em pensava, potser perquè en vida no hi havia pensat gens. Una suma de
paràlisis física i emocional em va impedir sentir dolor. Em va semblar que, en
un nivell de percepció diferent al que havia fet servir fins aleshores,
filtrava la realitat que m'envoltava com un fenomen que tenia més a veure amb
els altres que no pas amb mi. Abans que em donessin definitivament per mort,
vaig passer una estona dins d'una ambulància. Gràcies a l'habilitat d'un
infermer amb halitosi, vaig mantener algunes -no gaires- constants vitals.
Desproveint la situació de qualsevol component emocional, vaig considerar que
no pagava la pena esforçar-se. La cruïlla entre una sobrevida invàlida i una
mort imminent em va il·luminar la consciència amb la força d'una revelació. El
rètol que indicava el camí de la supervivència era espectacular, amb neons
intermitents, ofertes de pagui'n dos i emporti-se'n tres i un desplegament molt
llaminer de senyals. El camí sense retorn, en canvi, s'insinuava amb una bombeta
de seixanta watts. Vaig estimar-me més no fer res i, si de cas, esperar els
esdeveniments. Impulsat per la inèrcia de molts anys, vaig veure'm a mi mateix
enfilant el camí menys il·luminat, convençut que tot s'acabaria de seguida,
sense sospitar que m'esperava aquesta oportunitat de sentir com la vida dels
meus no solament continua perfectament sense mi, sinó que, a més a més,
millora. Mireu-lo com riu, el fill gran que abans no badava boca i que ara
practica el cibersexe amb un home suís que es fa passar per una au pair brasilera. Mireu-la com xala, la
petita que abans sempre trobava suís que es fa passar per una au pair brasilera. Mireu-la com xala, la
petita que abans sempre trobava excuses per no anar a l'institut i quedar-se al
llit, i que ara es lleva de matinada per fer piscines i més piscines només per
ser a prop d'un monitor depilat. Mireu-la a ella, gran amor, com busca el seu
reflex
als
aparadors, per veure com n'està, de guapa. I, com si aquesta fos la primera
victòria després de tants anys, sento la necessitat de somriure perquè,
finalment, els he fet feliços.
M'agradat
ResponderEliminar