Va llevar-se emmurriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l’habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles.
La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se’l mirava amb un somriure mofeta i l’aire de deixar-lo fer. «Si trenques res», pensava, «ja em sentiràs.» Al cap d’una bona estona, li preguntà:
—Què et passa, ara? Què tens?
—He perdut la memòria i no la trobo enlloc! —va respondre ell amb un rebuf.
La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d’aquest món.
—Que no ho veus, infeliç —digué—, que la portes posada?
No hay comentarios:
Publicar un comentario