Després de
molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va
néixer la seva filla i, d'ençà d'aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho
a faltar. El fum li crema elspulmons amb una boira aspra que, en comptes de
combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha
explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i
discussions: no suporta ser l'única noia de l'institut amb pares no separats i
els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc
abans de sortir de l'habitació amb llàgrimes als ulls.El pare i la mare no se'n
saben avenir. Asseguts al sofà, i malgrat que ja ha passat un quart d'ençà que
la noia se n'ha anat, encara no reaccionen. Els pensaments de l'un i de l'altra
s'han unit a través d'un silenci que conté els records que la memòria comuna
els permet compartir. Cap dels dos no va voler delegar en l'altre la missió d'educar-la
i s'hi van posar amb fermesa i un entusiasme que encara els fa sentir
orgullosos. De la infantesa de la nena només en recorden coses bones. Una filla
única i amb
salut en una família emocionalment estable i econòmicament situada era la
combinació perfecta per no fracassar. Tant el pare com la mare pertanyen a la
generació que va aprendre a projectar aquestes coses, amb una previsió que va
tenir en compte els dies fèrtils i una data de naixement adequada per, un cop
esgotat el permís de natalitat, empalmar amb les vacances. Res no va
interrompre un creixement
convencional,
amb les incidències previstes pels pediatres i cap episodi d'alarma o accident.
Previsors com eren, no es van deixar sorprendre per l'anunciat distanciament
postpart de les parelles. Van ser capaços de reservar-se el temps necessari per
no ensopir-se i no van renunciar al sexe ni a les aficions, ni a les sortides
amb amics.
La nena ho
vivia amb una col·lecció de somriures immortalitzats en vint-i-tres cintes de
vídeo i disset àlbums de fotografies. Ni la guarderia ni els primers anys
d'escola no van ser conflictius. Encara que no s'ho deien en veu alta, planyien
els pares amb fills psicològicament problemàtics o amb retards acadèmics.
D'entrada, que fos filla única els havia amoïnat. Per això, van ser molt curosos
a l'hora d'evitar excessos de protecció i ho van resoldre amb visites freqüents
a casa dels cosins i un tracte continuat amb veïns i companys de classe. Amb
aquests precedents, res no feia
presagiar
els dos últims anys que han viscut. La pilositat a les aixelles i al pubis,
quan la nena tenia deu anys, els va fer témer una precocitat aguda. D'entrada,
fins i tot ho van considerar una virtut. Ara, en canvi, si poguessin parlar,
haurien de reconèixer que, davant de l'evidència d'una adolescència prematura,
van reaccionar com calia. Van consultar-ho al metge, que, com sempre, els va
dir: «No patiu.» Igual que altres vegades, van observar el fenomen sense
obsessionar-se, com el símptoma d'altres transformacions imminents. N'hi va
haver moltes: la nena va començar a fer una olor diferent, li van sortir grans
a la cara i, en poc temps, va canviar d'amigues i de vestuari.
Cap dels dos
no sabria dir en quin moment va deixar de ser la nena i els va provocar el
dilema de si continuar dient-li així o per la versió abreujada del nom. Davant
d'ella, era impossible dir-li nena, perquè això li agreujava els canvis
d'humor, cada vegada més freqüents. El pare no es va conformar amb el que la
mare repetia com una pregària: paciència, atenció i amor. Ell era pacient, li
dedicava tota l'atenció del món i l'estimava com no havia estimat mai ningú,
però no suportava no entendre res en l'actitud de la filla. Va parlar amb els
tutors, amb els professors, amb el director de l'institut, que el
va remetre a
un especialista. La conversa, celebrada en una consulta tètrica, va ser
enriquidora. La mutació de la nena, va dir l'especialista, era perfectament
lògica i estava documentada per una experiència ancestral i tota mena de
diagnòstics i estudis científics. Cap motiu per patir, doncs. El pare no va
quedar tranquil. A casa, la nena era cada vegada més insolent, d'una rebel·lia arbitrària,
sovint estúpida, i qualsevol intent de càstig o de diàleg era simètricament
estèril. A través d'un soci de l'empresa va contactar amb un neuròleg reputat
que li va fer una conferència sobre els
últims
avenços en matèria d'evolució mental dels adolescents. Mentre l'especialista
parlava, el pare va tenir la sensació que cada paraula, cada precisió avalada
per la recerca, l'allunyava més de la filla. El neuròleg li va parlar de
saturació hormonal, vulnerabilitat, efervescència, evolució dels lòbuls i d'un combat
entre dopamina i melatonina, estrògens i testosterona. «És la pubertat», deien
els altres pares. I s'encongien d'espatlles, com si, amb un grau d'immaduresa
que el treia de polleguera, donessin la batalla per perduda. Ells, en canvi,
van perseverar. Quan convenia distanciar-se'n una mica, ho feien. Quan convenia
estar-hi més al damunt, hi estaven més al damunt. Al pare li recava admetre que
havia fracassat en una primera fase. Més hi estaven més al damunt. Al pare li
recava admetre que havia fracassat en una primera fase. Més ben dit: estava
disposat a admetre la possibilitat del fracàs sempre que hi hagués una
explicació. Ni la tensió dels pitjors moments no els va desunir. Plegats com en
el moment de concebre-la i portar-la al món, van escapçar totes les temptacions
pròpies d'aquesta fase de l'existència: la dèria pel risc, les males amistats,
l'espiral de la droga, l'anorèxia, la bulímia, la fugida sectària. En aquest
llarg procés també van haver de cedir en algunes coses, però eren cessions intranscendents:
la decoració de l'habitació, un curs d'anglès a Irlanda o un pírcing,
llargament negociat fins a aconseguir que no fos ni a la boca ni al melic. No
podien preveure que, després de tants esforços, el problema fos que no
haguessin pensat mai a separar-se. Ara tenen la mirada fixa en el núvol de fum
que, procedent dels pulmons i de les cigarretes del pare, ocupa l'habitació.
Sense dir-s'ho, són conscients que ja no els queden forces. S'estimen. Tant,
que ja no els cal ni dir-s'ho. Per això, quan el pare acaba l'última cigarreta
del paquet, s'aixequen i s'abracen, encara en silenci. «Avui començaré a buscar
pis i parlaré amb l'advocat perquè iniciï els tràmits», diu ell finalment. I
ella,
commoguda,
li diu: «Ara truco a la nena per donar-li la notícia. Es posarà molt contenta.»
