El conte. Quim Monzó.

A mitja tarda l’home s’asseu a l’escriptori, agafa un full de paper blanc, el fica a la màquina i comença a escriure. La frase inicial li surt de seguida. La segona també. Entre la segona i la tercera dubta uns segons.

Omple una pàgina, treu el full del carro de la i el deixa a un costat, amb la cara en blanc cap a dalt. A aquest primer full n’hi afegeix un altre, i després un altre. De tant en tant rellegeix el que escriu, ratlla paraules, en canvia I’ordre dins de les frases, elimina paràgrafs, llença fulls sencers a la paperera. De cop, enretira la , agafa tot el munt de fulls escrits, el gira del dret i amb un bolígraf ratlla, canvia, afegeix, suprimeix. Col.loca el munt de fulls corregits a la dreta, torna a acostar-se la màquina i reescriu la història de dalt a baix. En acabat, torna a corregir-la a ma i a reescriure-la a màquina. A nit ja entrada ho rellegeix per enesima vegada. És un conte. Li agrada molt. Tant, que plora d’alegria. És feliç. Potser es el millor conte que mai hagi escrit. El troba gairebé perfecte. Gairebé, perqué li falta el titol. Quan trobi el títol escaient ser’a un conte immillorable. Rumia quin posar-hi. Se n’hi acut un. L’escriu en un full de paper, a veure que li sembla. No funciona del tot. Ben mirat, no funciona gens. El ratlla. En pensa un altre. Quan el rellegeix també el ratlla.

Tots els títols que se li acuden li destrossen el conte: o son obvis o bé fan caure la història en un surrealisme que en trenca la senzillesa. O bé son atzagaiades que I’hi esguerren. Un moment, pensa a posar-Ii Sense títol, però això encara ho espatlla mes. Pensa també en la possibilitat de realment no posar-ne, de títol, i deixar en blanc I’espai que s’hi reserva. Però aquesta solució es la pitjor de totes: potser hi ha algun conte que no necessiti titol, però no es pas aquest; aquest en necessita un de ben precis: el títol que faria que deixés de ser un conte gairebé perfecte per convertir-se en un conte perfecte del tot: el millor que mai hagi escrit.

A l’alba, es dona per vençut: no hi ha cap títol prou perfecte per aquell conte tan perfecte que cap títol no li es prou bo, cosa que impedeix que sigui perfecte del tot. Resignat (i sabent que no pot fer altra cosa) agafa els fulls on ha escrit el conte, els estripa per la meitat i estripa aquesta meitat per la meitat; i així successivament fins a fer-ne miques.

Hedera Hèlix

La Fe (Dret)

-Potser és que no m’estimes.
-T’estimo.
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento. Ho noto.
-¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
-¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?
-Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar.T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
-¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, si. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
-Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
-¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans. T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
-Oh, , … És mol fàcil dir 
-¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?
-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.
-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.
-Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada. –Potser sí que t’he de creure.
-És clar que m’has de creure!
-Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que snets per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?
-M’atabales.
-Perdona.
-Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
-Potser és que no m’estimes.

Quatre de vuit amb genolls

Muts i a la gàbia

—Tu hi creus en les paraules definitives?

—Què vols dir?

—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».

Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:

—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…

—I doncs? Què faries, tu?

—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?

—No.

—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.​

Què hi podríem fer?

Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va somiar que era una papallona i l’endemà, en despertar-se, no sabia si era un mandarí o una papallona?

Doncs això no és res: a darreries de l’any passat, vaig conèixer un comerciant del Port de la Selva que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La seva senyora, esgarrifada, el va treure del llit a cops d’escombra i de poc que no el desgracia per sempre més. Sort van tenir dels coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom del qual em callo a petició de l’interessat) que amb quatre passades de mans i una beguda va aconseguir retornar el comerciant a la seva forma habitual.

Però no ha quedat bé: les nits de lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt moderna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occident, perden cos i poesia.

L’edat d’or

Va llevar-se emmurriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l’habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles.

La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se’l mirava amb un somriure mofeta i l’aire de deixar-lo fer. «Si trenques res», pensava, «ja em sentiràs.» Al cap d’una bona estona, li preguntà:

—Què et passa, ara? Què tens?

—He perdut la memòria i no la trobo enlloc! —va respondre ell amb un rebuf.

La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d’aquest món.

—Que no ho veus, infeliç —digué—, que la portes posada?