Hedera Hèlix

La Fe (Dret)

-Potser és que no m’estimes.
-T’estimo.
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento. Ho noto.
-¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
-¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?
-Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar.T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
-¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, si. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
-Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
-¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans. T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
-Oh, , … És mol fàcil dir 
-¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?
-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.
-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.
-Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada. –Potser sí que t’he de creure.
-És clar que m’has de creure!
-Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que snets per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?
-M’atabales.
-Perdona.
-Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
-Potser és que no m’estimes.