SANG DE LA NOSTRA SANG - SERGI PÀMIES

Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d'ençà d'aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema elspulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l'única noia de l'institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l'habitació amb llàgrimes als ulls.El pare i la mare no se'n saben avenir. Asseguts al sofà, i malgrat que ja ha passat un quart d'ençà que la noia se n'ha anat, encara no reaccionen. Els pensaments de l'un i de l'altra s'han unit a través d'un silenci que conté els records que la memòria comuna els permet compartir. Cap dels dos no va voler delegar en l'altre la missió d'educar-la i s'hi van posar amb fermesa i un entusiasme que encara els fa sentir orgullosos. De la infantesa de la nena només en recorden coses bones. Una filla

única i amb salut en una família emocionalment estable i econòmicament situada era la combinació perfecta per no fracassar. Tant el pare com la mare pertanyen a la generació que va aprendre a projectar aquestes coses, amb una previsió que va tenir en compte els dies fèrtils i una data de naixement adequada per, un cop esgotat el permís de natalitat, empalmar amb les vacances. Res no va interrompre un creixement

convencional, amb les incidències previstes pels pediatres i cap episodi d'alarma o accident. Previsors com eren, no es van deixar sorprendre per l'anunciat distanciament postpart de les parelles. Van ser capaços de reservar-se el temps necessari per no ensopir-se i no van renunciar al sexe ni a les aficions, ni a les sortides amb amics.

La nena ho vivia amb una col·lecció de somriures immortalitzats en vint-i-tres cintes de vídeo i disset àlbums de fotografies. Ni la guarderia ni els primers anys d'escola no van ser conflictius. Encara que no s'ho deien en veu alta, planyien els pares amb fills psicològicament problemàtics o amb retards acadèmics. D'entrada, que fos filla única els havia amoïnat. Per això, van ser molt curosos a l'hora d'evitar excessos de protecció i ho van resoldre amb visites freqüents a casa dels cosins i un tracte continuat amb veïns i companys de classe. Amb aquests precedents, res no feia

presagiar els dos últims anys que han viscut. La pilositat a les aixelles i al pubis, quan la nena tenia deu anys, els va fer témer una precocitat aguda. D'entrada, fins i tot ho van considerar una virtut. Ara, en canvi, si poguessin parlar, haurien de reconèixer que, davant de l'evidència d'una adolescència prematura, van reaccionar com calia. Van consultar-ho al metge, que, com sempre, els va dir: «No patiu.» Igual que altres vegades, van observar el fenomen sense obsessionar-se, com el símptoma d'altres transformacions imminents. N'hi va haver moltes: la nena va començar a fer una olor diferent, li van sortir grans a la cara i, en poc temps, va canviar d'amigues i de vestuari.

Cap dels dos no sabria dir en quin moment va deixar de ser la nena i els va provocar el dilema de si continuar dient-li així o per la versió abreujada del nom. Davant d'ella, era impossible dir-li nena, perquè això li agreujava els canvis d'humor, cada vegada més freqüents. El pare no es va conformar amb el que la mare repetia com una pregària: paciència, atenció i amor. Ell era pacient, li dedicava tota l'atenció del món i l'estimava com no havia estimat mai ningú, però no suportava no entendre res en l'actitud de la filla. Va parlar amb els tutors, amb els professors, amb el director de l'institut, que el

va remetre a un especialista. La conversa, celebrada en una consulta tètrica, va ser enriquidora. La mutació de la nena, va dir l'especialista, era perfectament lògica i estava documentada per una experiència ancestral i tota mena de diagnòstics i estudis científics. Cap motiu per patir, doncs. El pare no va quedar tranquil. A casa, la nena era cada vegada més insolent, d'una rebel·lia arbitrària, sovint estúpida, i qualsevol intent de càstig o de diàleg era simètricament estèril. A través d'un soci de l'empresa va contactar amb un neuròleg reputat que li va fer una conferència sobre els

últims avenços en matèria d'evolució mental dels adolescents. Mentre l'especialista parlava, el pare va tenir la sensació que cada paraula, cada precisió avalada per la recerca, l'allunyava més de la filla. El neuròleg li va parlar de saturació hormonal, vulnerabilitat, efervescència, evolució dels lòbuls i d'un combat entre dopamina i melatonina, estrògens i testosterona. «És la pubertat», deien els altres pares. I s'encongien d'espatlles, com si, amb un grau d'immaduresa que el treia de polleguera, donessin la batalla per perduda. Ells, en canvi, van perseverar. Quan convenia distanciar-se'n una mica, ho feien. Quan convenia estar-hi més al damunt, hi estaven més al damunt. Al pare li recava admetre que havia fracassat en una primera fase. Més hi estaven més al damunt. Al pare li recava admetre que havia fracassat en una primera fase. Més ben dit: estava disposat a admetre la possibilitat del fracàs sempre que hi hagués una explicació. Ni la tensió dels pitjors moments no els va desunir. Plegats com en el moment de concebre-la i portar-la al món, van escapçar totes les temptacions pròpies d'aquesta fase de l'existència: la dèria pel risc, les males amistats, l'espiral de la droga, l'anorèxia, la bulímia, la fugida sectària. En aquest llarg procés també van haver de cedir en algunes coses, però eren cessions intranscendents: la decoració de l'habitació, un curs d'anglès a Irlanda o un pírcing, llargament negociat fins a aconseguir que no fos ni a la boca ni al melic. No podien preveure que, després de tants esforços, el problema fos que no haguessin pensat mai a separar-se. Ara tenen la mirada fixa en el núvol de fum que, procedent dels pulmons i de les cigarretes del pare, ocupa l'habitació. Sense dir-s'ho, són conscients que ja no els queden forces. S'estimen. Tant, que ja no els cal ni dir-s'ho. Per això, quan el pare acaba l'última cigarreta del paquet, s'aixequen i s'abracen, encara en silenci. «Avui començaré a buscar pis i parlaré amb l'advocat perquè iniciï els tràmits», diu ell finalment. I ella,

commoguda, li diu: «Ara truco a la nena per donar-li la notícia. Es posarà molt contenta.»

L’ALTRA VIDA – SERGI PÀMIES

Vaig haver de morir-me per saber si m'estimaven. En vida, mai no vaig ser gaire popular, i això em va crear un problema que vaig combatre amb molta disciplina i poc èxit. A casa, si jo no iniciava la conversa, ni els fills ni la dona no sentien la necessitat de dir-me ase ni bèstia més enllà dels comentaris estrictament funcionals. A la feina, quan em posava malalt, ningú no em trobava a faltar. Per això no em van sorprendre les reaccions que va produir la meva mort. La discreta consternació que va envair el domicili familiar tenia més a veure amb el trasbals que acompanya situacions d'aquesta mena -sumat a una certa inquietud econòmica- que no pas amb una pèrdua irreparable. Un cop va quedar clar que cobrarien l'assegurança, els fills van mostrar-se tan inexpressius com sempre. Només quan, a la sala de vetlla del tanatori, la petita va acariciar el taüt de mala qualitat on m'havien enxubat, vaig percebre una punta d'aflicció relacionada, em va semblar, amb alguns records d'infantesa. Al funeral, la majoria d'assistents va mirar el rellotge durant el sermó -massa llarg pel meu gust- del capellà. Ni una sola llàgrima: el silenci de circumstància que acompanyava la condolença era prou explícit per no interrompre'l amb manifestacions de dolor que, d'altra banda, haurien estat artificials. Els dies posteriors a l'enterrament, la meva dona va reaccionar amb serenitat. En una setmana, va empaquetar, a més del dol, la meva roba en caixes de cartró i les va donar al rodamón que pidola davant del Kentucky Fried Chicken. Dues setmanes més tard, es va tallar els cabells, es va pintar les ungles dels peus, va deixar de fumar i va començar a riure més fort i més sovint. En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar d'una manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any empeny. De vegades, quan l'evidència de l'aïllament m'era difícil de pair, pujava en cotxe fins al mirador de l'Arrabassada, a fumar i a pensar mentre, dins dels vehicles

aparcats al meu voltant, les parelles follaven amb la intensitat pròpia de la joventut o l'adulteri. L'entusiasme, expressat pels xerrics dels amortidors i els gemecs esmorteïts pels vidres entelats, em contagiava una força una mica perversa, d'acord, però força al capdavall. Va ser tornant d'una d'aquestes excursions que vaig morir. No puc dir que fos un accident. Conduïa amb la prudència habitual, admirant la bellesa de la ciutat estesa als peus de la muntanya, escoltant el butlletí informatiu pels altaveus de l'autoràdio. Als últims metres d'un revolt vaig sentir la necessitat d'abandonar, així, en el sentit més ampli del verb «abandonar». No és cap suïcidi, vaig pensar, més aviat un atac d'irresponsabilitat. Primer no vaig respectar el senyal de limitació de velocitat. Tot seguit, un stop pintat damunt l'asfalt (amb la primera lletra tan gastada que vaig llegir-hi top ). Finalment, un semàfor vermell. Pocs metres abans d'arribar a la ronda, vaig veure una parella de vells que creuava el carrer. Per esquivar-los, vaig accelerar i, amb una maniobra brusca, vaig canviar de carril. No vaig frenar. El cotxe va topar contra la tanca de protecció, la va trencar, va volar tres o quatre metres i, de morro, es va estimbar al carril dret de la via ràpida. No va provocar -miracle- cap col·lisió. Vaig trigar disset minuts a morir, durant els quals em va sorprendre que, malgrat la violència de la trompada, la ràdio continués funcionant. «Fins aquí les notícies», vaig sentir que deia una veu femenina acompanyada per un indicatiu grandiloqüent. La mort no va ser ni dolça ni amarga. Més complicada que no em pensava, potser perquè en vida no hi havia pensat gens. Una suma de paràlisis física i emocional em va impedir sentir dolor. Em va semblar que, en un nivell de percepció diferent al que havia fet servir fins aleshores, filtrava la realitat que m'envoltava com un fenomen que tenia més a veure amb els altres que no pas amb mi. Abans que em donessin definitivament per mort, vaig passer una estona dins d'una ambulància. Gràcies a l'habilitat d'un infermer amb halitosi, vaig mantener algunes -no gaires- constants vitals. Desproveint la situació de qualsevol component emocional, vaig considerar que no pagava la pena esforçar-se. La cruïlla entre una sobrevida invàlida i una mort imminent em va il·luminar la consciència amb la força d'una revelació. El rètol que indicava el camí de la supervivència era espectacular, amb neons intermitents, ofertes de pagui'n dos i emporti-se'n tres i un desplegament molt llaminer de senyals. El camí sense retorn, en canvi, s'insinuava amb una bombeta de seixanta watts. Vaig estimar-me més no fer res i, si de cas, esperar els esdeveniments. Impulsat per la inèrcia de molts anys, vaig veure'm a mi mateix enfilant el camí menys il·luminat, convençut que tot s'acabaria de seguida, sense sospitar que m'esperava aquesta oportunitat de sentir com la vida dels meus no solament continua perfectament sense mi, sinó que, a més a més, millora. Mireu-lo com riu, el fill gran que abans no badava boca i que ara practica el cibersexe amb un home suís que es fa passar per una  au pair brasilera. Mireu-la com xala, la petita que abans sempre trobava suís que es fa passar per una  au pair brasilera. Mireu-la com xala, la petita que abans sempre trobava excuses per no anar a l'institut i quedar-se al llit, i que ara es lleva de matinada per fer piscines i més piscines només per ser a prop d'un monitor depilat. Mireu-la a ella, gran amor, com busca el seu reflex

als aparadors, per veure com n'està, de guapa. I, com si aquesta fos la primera victòria després de tants anys, sento la necessitat de somriure perquè, finalment, els he fet feliços.